Hong Kong i la Diada de Catalunya 2019?

Algú es pot preguntar: “Per la Diada de Catalunya, un altre cop al carrer?”

La resposta, per a la majoria de catalans que viuen i treballen aquí i ho volen ser d’acord amb les seves arrels de tradicions i història, només és una: “Naturalment!”

La Diada de Catalunya_11_9_2018

Però vull anar una mica més enllà d’aquests motius naturals, doncs hi ha qui té dubtes, malgrat que creu que recuperar la independència de Catalunya és desitjable o fins i tot necessari.

Ara Espanya és un estat que se sent ferit i acorralat…
Està tenint un desprestigi internacional generalitzat creixent a Europa, EEUU, altres països i fins i tot l’ONU, on cada cop més parlamentaris, comitès, periodistes, i governs (aquests sense dir-ho massa o gens obertament), posen damunt la taula i publiquen el desgrat que produeix la creixent involució cap al franquisme, amb la utilització espúria de la justícia, xantatges des de funcionaris, corrupció desbordant descaradament encoberta, clavegueres d’estat al descobert, atacs selectius contra els drets bàsics d’expressió, judicis com Altsasu, Sandro Rosell, l’actual del TS, feixistes campant des fermadament. Això alimenta una (com algú ha dit) llegenda negre, que per més esforços que esmerça la diplomàcia espanyola, només aconsegueix que fer el ridícul i augmentar la vergonyant llegenda.
Quant de temps pot mantenir un estat aquesta situació, agreujada al tenir posats davant dels ulls d’Europa i el món un Cap d’Estat (amb familiars a la presó) que repudia i justifica la repressió contra dos milions llargs del seus ciutadans, i la brutal violència damunt de gent pacífica que estava votant?
Quin país europeu té presos polítics i exiliats com els d’Espanya? Cap…

La Diada de Catalunya_11_9_2018_imatges2
Tot això provoca aquest sentiment que deia a l’estat d’Espanya, de sentir-se ferit i acorralat, i com les feres salvatges és quan es torna més rabiós…, àdhuc se sent humiliat. Per això és quan pot cometre més errors i mostrar debilitats.

Ara cito fragments de l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb el 4/9/2019, analitzant el que s’ha produït a Hong Kong:
“Només si ets un problema, permanent i difícil de resoldre, tens l’oportunitat de guanyar. Catalunya té moltes coses a aprendre d’Hong Kong.
Els conflictes poden adormir-se, però no desapareixen per art de màgia
Aquesta és la constatació més important de totes. Entre la Revolta dels Paraigües i el moviment actual han passat cinc anys …/… Cinc anys després, de sobte, la societat ha esclatat …/… amb tàctiques i eslògans diferents, però enllaçant amb el mateix objectiu.
Per què? …/… si no es resolen (els conflictes), si no hi ha diàleg ni propostes positives, tornen i tornen, una vegada i una altra. Evidentment, tornen si són tan importants com els d’Hong Kong, Escòcia o Catalunya …/… Només cal una espurna, qualsevol, una llei d’extradició, un Brexit, una sentència?
…/… Cal anar-hi, anar-hi i tornar-hi a anar

La Diada de Catalunya_11_9_2018_imatges_Hong-Kong protestes
Durant aquests cinc anys passats, ací a Hong Kong, …/… una part del moviment ha insistit a continuar, continuar i continuar. Fins i tot quan les circumstàncies eren més difícils, quan els dirigents eren empresonats, enmig d’una aparent indiferència social creixent, el sector més dinàmic del moviment mantenia la pressió i mantenia els objectius, no deixava que s’esmicolassen. L’explosió d’ara no es pot explicar de cap més manera. Si hi ha rendició s’acaba tot, si l’esforç es manté acaba apareixent l’oportunitat. El derrotisme, en aquest cas, és un gran aliat de la repressió.
…/… Això recorda una cosa elemental però que sembla que hem oblidat: que sempre es pot guanyar. Sempre. …/… Els països bàltics van derrotar la segona superpotència nuclear del món. El Vietnam va fer fora del seu país la primera. El mur de Berlín, que semblava infrangible, va caure. L’apartheid es va enfonsar sota els peus dels racistes. I ara una ciutat, petita en l’escala d’allò que és la Xina, es pot enfrontar a Pequín i els seus titelles i guanyar. No sempre es guanya, però sempre es pot guanyar.”

Un periodista de la BBC va dir fa temps, parlant de Catalunya: “Sou la regió-nació que sense violència ha arribat més lluny. Mai ho havia fet abans ningú, i això, al final, pot tenir premi”

Un aforisme que escau: “L’única lluita que es perd és la que s’abandona”

I per si les meves paraules no han estat prou, reprodueixo el final del discurs de Muriel Casals, presidenta d’Òmnium, al Concert per la Llibertat del 29 de juny del 2013 al Camp Nou:
“Som aquí per construir un país més lliure, més just i més digne, on tothom hi tingui cabuda. No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni. Aquesta és la nostra força.
Visca Catalunya!”

Jordi Joan Garcia i Valls, 8/9/2019

Compartir als mitjans socials...
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook
Pin on Pinterest
Pinterest
Email this to someone
email
Print this page
Print